Història de Navajas
Els orígens de l’hàbitat en este lloc es remunten a l’època romana, amb l’existència d’una vila rural, igual que les que existixen a l’entorn de la vall del Palància d’este període. Datada entre el segle I i l’IV d. C. se situava al costat de l’antiga calçada romana, a uns 300 metres d’esta, que anava des de SAGUNTVM (Sagunt) fins a BILBILIS (Calataiud).
En època musulmana es configura el primer caseriu, una alqueria dependent de la madina de Suburb (Segorbe). Estava protegida per una talaia o torre, en les faldes del mont Altomira, la funció del qual era la de controlar el camí que passava entre esta i la necròpoli maqbara, cap al sud, uns 350 m. allunyada del poblat.
Nabaya serà el nom àrab amb el qual se la coneix, i significa bella, precipici, pas. El nucli primitiu era un xicotet conjunt de cases, que va sorgir entorn de l’antiga mesquita -actualment església parroquial- defés de manera natural per un escarpe rocós cap al costat nord. Hi ha constància de repoblació musulmana en el S XII per esta zona, procedents de terres bajoaragonesas.
En 1236-37 Zayd abu Zayd, rei almohade de Balansiya -València- és convertit al cristianisme i mitjançant un pacte, va donar al bisbe de Segorbe este lloc al costat d’uns altres que va posseir fins a 1248. Continua estant habitada per musulmans, que mantenen les seues pròpies normes i religió; encara que ara baix el domini de senyors cristians als quals paguen els seus impostos. Entre el XIII i el XIV va pertànyer al bisbat de Segorbe i es va mantindre fins que per diversos avatars passa a mans privades.
A mitjan s. XIV Navajas va passar de ser propietat a Sra. María Sánchez de Lumberri, per permuta amb el poble d’Higueras, continuen posseint-la els seus descendents fins que canvia de titularitat per emparentar amb la família dels Aguiló. A partir del XVI són els moriscos la població dominant, musulmans convertits al cristianisme, encara que realment no van arribar a ser-ho. En aquells dies es va construir la primera església sota l’advocació de S. Pedro -1534- sobre l’antiga mesquita musulmana.
En el s. XVI pertany a l’II Duc de Segorbe Alfons d’Aragó que compra este territori i hereten els seus descendents. Per una sèrie de vicissituds a principis del S.XVII està en possessió de la princesa de Mélito, Magdalena d’Aragó. En aquells dies es diu que és un oppidum, és a dir està emmurallada, referint-se a les posteriors de les cases les
que tanquen, a mode de muralla en la qual s’obrin portals. En 1609 s’expulsen els moriscos, sent en aquells dies Senyor de Navajas D. Pedro Franqueza duc de Vilallonga, per l’anul·lació de subhasta pública que havia adquirit la ciutat de Segorbe, encara que prompte va entrar en embargament per delictes del seu posseïdor.
Després de l’expulsió dels moriscos, es va aconseguir la primera carta de poblament en 1610, en un moment en el qual els béns del senyor estaven baix segrest real. Dos dècades després es va ampliar el solar urbà i es va plantar un om en 1636 com a símbol d’unitat establida pels nous habitants, sent en aquells dies Justícia de Navajas, Roque Pastor. En este moment s’inicia l’expansió urbana en la qual es va conformar un nou espai on la plaça era el principal centre neuràlgic, de la qual partixen nous carrers. La plaça va albergar les cases de les famílies més prestigioses, destacant la de la senyoria. En este mateix lloc, en 1780, s’edificarà la casa consistorial alçada amb els fons municipals. Es conserva una inscripció commemorativa tallada en pedra calcària fosca que diu:
“AÑO 1780 DEL REYNADO DE NUESTRO CATÓLICO MONARCA EL SR. Dn. CARLOS III, QUE DIOS GUARDE MUCHOS AÑOS, SE COSTEÓ CON EL SOBRANTE DE LOS PROPIOS DE NAVAJAS”.
En el segle XVIII es van unir les cases de Villafranqueza i Cirat, sent està l’última família que va ostentar el títol de senyor de Navajas, fins a l’abolició dels senyorius. A la fi d’este segle hi ha constància d’una vinculació d’algunes famílies de l’alta burgesia valenciana que residixen temporalment en la localitat. Està documentada des de 1793, la seua contribució econòmica en la construcció de l’església nova neoclàssica. El botànic Cavanilles en 1794 ja fa referència de les bondats d’este poble en la “Geografia del Reyno de València”.
A la fi del XIX i principis del XX les vies de comunicació per ferrocarril i carretera, van afavorir el desplaçament i connexió amb la ciutat de València. L’establiment de famílies acomodades va ser propiciat o pel Dr. Fernando Rodríguez Fornos, rector de la universitat de medicina de València, que va catapultar este lloc per la benignitat del clima i per les seues aigües.
Això unit a l’hospitalitat dels veïns, van fer de Navajas un poble capdavanter quant a l’afluència de turisme en dates molt primerenques. Per això va ser anomenada la xicoteta “Sant Sebastià” valenciana. Són nombroses les cases residencials que es conserven d’este moment, i que componen un colorista mosaic singular, amb un eixample urbanístic que ens diferencia d’altres pobles de la comarca, mantenint reminiscències modernistes de la Belle Èpoque.
