Paratge del Salto de la Novia
PARATGE DEL SALTO DE LA NOVIA
Si hi ha un lloc que visitar a Navajas, eixe és el Paratge Natural del Salto de la Novia, un espai de bellesa singular, per les seues característiques geològiques, el transcórrer del riu Palància i una vegetació fluvial de bosc de ribera que acompanya tot l’entorn. En ell s’ha creat un ecosistema on flora i fauna apareixen de manera exuberant, unit al constant fluir de fonts i cascades que transformen el lloc en un plaer per als sentits.
Des de sempre l’home va quedar captivat per este lloc, que en els seus inicis va ser triat per a viure pels pobladors de la vall fa uns 4000 anys a. C.
Hui dia l’ús de l’entorn és lúdic i de relax i nombrosos visitants s’acosten a este paratge durant tot l’any, principalment a l’estiu per a gaudir d’un dels més bells racons de l’interior de la província de Castelló.
Llegenda del salto de la novia
Conten que en l’estret del riu, els habitants de Navajas quan anaven a casar-se donaven prova del seu amor davant de familiars i amics, saltant el riu de riba a riba per un estret entre les dos pedres. Ells s’estimaven però havien de demostrar-ho segons la tradició. Saltava la núvia quan va esvarar i va caure al riu, el seu estimat es va tirar a buscar-la i els dos van quedar engolits per les turbulentes aigües del enfurit riu, apareixent ofegats aigües avall. Diuen els vilatans, que en les nits de lluna plena s’escolten els laments dels enamorats que no van poder realitzar el fet d’estar junts. Des de llavors la cascada del Brazal plora per ells com un torrent de llàgrimes.
Un home fort portant a una dona als seus braços, la porta d’una riba a una altra del riu, que guarda una gran semblança amb l’estret del riu Palància al seu pas per Navajas. La indumentària dels personatges correspon a la fi del s. XVIII. Són pròpies de la comarca per esta època: calçons nuats per davall del genoll, camisa, mitjanes i espardenyes per a l’home, i la dona amb falda, manteleta i pèl arreplegat en trossa.
Goya va vindre a València en l’estiu de 1790 per motiu de salut de la seua esposa, a la qual van recomanar banys de mar. En esta estada va ser nomenat acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, la qual cosa va afavorir el contacte amb els pintors José Camarón de Segorbe, en aquells dies director cap de pintura en Sant Carles, i Luis Antonio Planes. La relació va ser curta però es van conéixer i potser va poder el famós pintor estar en este estret del riu amb el pintor segorbino. El relat de la llegenda del Salto de la Novia va poder servir al pintor com a inspiració per a la creació d’este dibuix, que afortunadament s’ha conservat.
Abrics, arqueologia en el paratge
Hi ha una sèrie d’abrics que són cavitats poc profundes i resguardades, que van ser utilitzats en la prehistòria per l’home que va habitar estes terres. Una com a necròpoli durant el Calcolític (Edat del Coure) i altres com a refugi temporal per al bestiar en l’edat del Bronze, fa uns 4000 anys.
Els jaciments arqueològics se situen en els abrics rocosos de la coneguda Bora de les Penyes, formen els primers llocs coneguts d’ocupació humana en este espai. Les covetes han creat formes capritxoses i buits, algunes utilitzades pels humans que habitaven estes terres en el II mil·lenni abans de Crist.
La descripció d’estes restes trobades en els tres abrics i els materials poden contemplar-se en les vitrines del Museu Arqueològic de Segorbe.
Superfície 10 m², cova d’enterrament múltiple secundari o ossera, es van trobar les restes de 27 individus, en els quals més de la mitat són xiquets menors de 10 anys, la resta no sobrepassa els 20. Van ser depositats successivament, no alhora, amb els seus ossos fragmentats i van aparéixer molt regirats per la remoció del lloc i desplaçats de la seua deposició originària. Diversos aixovars acompanyen als allí enterrats, de distinta matèria com: os en els quals hi ha botons amb perforació en V, punxons i penjolls d’així com amulets realitzats en ullal de senglar. Penjolls de pedra arenisca i comptes de collaret de pedra calcària, també petxines i o mol·luscos marins perforats per al mateix ús. Restes de xicotetes llasques de sílex i quarsita, tallats possiblement d’un moment anterior. Una punta de fletxa de retoc bifacial, és un útil que s’apareix en diverses etapes: Eneolítico, l’Horitzó Transició Campaniforme i també en el Bronze Inicial, que servix per a datar el jaciment. Fragments de ceràmica a mà, dels inicis de l’Edat del Bronze. Cronològicament este tipus de materials apareixen entorn del 2000-1800 a. C. Penjants de pedra arenisca i comptes de collaret de pedra calcària, també petxines i o mol·luscos marins perforats per a penjolls o per a formar un collaret. Restes de xicotetes lascas de sílex i quarsita, tallats possiblement d’un moment anterior. Una punta de fletxa de retoc bifacial, és un útil que s’apareix en diverses etapes: Eneolítico, l’Horitzó Transició Campaniforme i també en el Bronze Inicial, que servix per a datar el jaciment. Fragments de ceràmica a mà, dels inicis de l’Edat del Bronze. Cronològicament este tipus de materials apareixen entorn del 2000-1800 a. C.
Abric II i III, són pròxims a l’anterior i semblen contemporanis d’este, encara que l’ús de les cavitats va ser un altre, en este cas van ser usats com a lloc d’habitació. També van poder estar relacionats amb el jaciment de l’Edat del Bronze situat damunt de la Cova del Rellotge (Rascaña I), cronològica i físicament pròxims. Els abrics van tindre una van ocupar temporal durant períodes més o menys prolongats, per grups que es dedicaven al pasturatge en la zona i que els utilitzen com a hàbitats complementaris dels poblats estables a l’aire lliure.
Cova del rellotge
És una cova d’enterrament individual, en la qual van aparéixer restes ceràmiques Edat del Bronze. El jaciment està quasi arrasat per les successives entrades a la cova..
RASCANYA I y II
Es tracta de dos poblats a l’aire lliure, en ells s’ha trobat ceràmiques a mà pròpies de l’Edat del Bronze, al costat de fragments de ceràmica feta a torn d’època ibèrica tots ells en superfície, no es conserven estructures i estan completament arrasats per erosió natural i acció antròpica.
La «bora» de les penyes
És un monument natural creat per la naturalesa amb alt valor paisatgístic, natural i geològic. Fa 2’5 milions d’anys, es va formar a partir d’un procés d’erosió lenta de les muntanyes circumdants i la deposició de llims alterats químicament per la precipitació dels carbonats càlcics a partir del contacte amb aigua dolça procedent del brollador de l’Esperança, resultant una plataforma encostrada composta per roca calcària porosa coneguda com a tosca.
El tall vertical del canó conegut popularment com Bora de les Penyes dins del paratge del Salto de la Novia, es va crear a partir de la contínua erosió produïda en caure les aigües procedents del brollador, que de manera anàrquica buscaven el seu sobreeixidor espentades per la inclinació de la plataforma rocosa. L’altura sobre el llit està entorn dels 50 metres sobre el riu en la part més alta.
Geología del paratge
Unitat morfoestructural “Depressió del Palància”
En la zona coneguda com a horta de Navajas s’observa una plataforma d’erosió lleugerament còncava amb morfologia de glacis, amb un pendent entorn del 6%, que ocupa poca extensió en un àrea molt concreta, la qual es troba totalment fossilitzada per una crosta, els depòsits de la qual són originats en la primera etapa quaternària.
QUATERNARI ARCAIC/PLIO-QUATERNARI/ CROSTES CALCAREAS TOBÁCEAS/ 2,5 milions d’anys transició a NEOALPINO
La concentració d’aqüífers que formen part del ric aflorament d’aigües subterrànies, sobretot del brollador de l’Esperança, que actuen com a desguàs del subsistema de Jérica-Alcublas, encara que també es nodrixen d’altres aportacions, possiblement procedents del subsistema de Javalambre, però a causa de la complexitat de l’aqüífer és difícil precisar l’abast interior d’estes.
Les aigües del brollador de l’Esperança van afavorir la formació d’una vasta plataforma de toba calcària sobre les quals s’assentisca Navajas i la seua horta. En origen les formacions de toba calcària, conegudes popularment com a tosca, es van formar per la precipitació química de carbonats càlcics en contacte amb l’aigua dolça, donant com a resultat una roca calcària porosa.
Les tosques són roques sedimentàries de calcita principalment, i contenen fulles i branques fossilitzades, mesclades amb la composició pròpia dels sediments, és un llim orgànic fossilitzat.
El tall vertical del canó conegut com “Bora de les Penyes” es va crear a partir de l’erosió de les aigües que anárquicament buscaven el seu sobreeixidor per la inclinació de la plataforma. L’altura sobre el llit del riu és de 50 metres en la part més alta.
RUTAS I SENDERS
En visitar el Paratge Natural del Salto de la Novia podem recórrer el camí asfaltat, arribar a la zona de bany, conéixer la llegenda que pots llegir en el cartell informatiu, gaudir de la cascada del Brazal i de la “Bora” de les Penyes i tornar de nou a la zona del control d’accés. Les sengles obertes permeten al visitant gaudir de diversos llocs amb gran encant, caminant uns pocs metres coneixeràs les fonts que naixen en el marge dret del riu Palància dins del paratge.
MIRADOR DEL PARADÍS, CASCADA DE L'ONCLE JUAN
Comencem pujant per unes escales caminant entre l’aigua que cau per la cascada, fins a arribar a un balcó natural o mirador, des del qual es veu la zona de bany i el Salto de la Novia. Es tracta d’un entorn únic, on la frondositat, frescor, abundància d’aigües i vistes aporta al visitant una sensació de relax i contacte estret amb la naturalesa. El nom de la cascada el pren de l’antic propietari dels terrenys que va donar al municipi el exalcalde Juan Torres.
SENDA DEL REFUGI DE LA SOLEDAT
Es tracta d’una senda d’anada i tornada. Naix des del pont de la Font de la Llum girant a l’esquerra. Arribarem a un pas de pedres per a travessar el riu des del qual es veu la font de la Penya. Després ens internarem en un tram d’autèntic bosc de ribera. Podem gaudir de la variada vegetació d’este, per a arribar a un espai obert amb un xicotet refugi natural en la qual acaba la senda. És una senda poc transitada que ens introduïx en un món d’aventures i somnis.
SENDA ANTIGA DE LES NÚVIES
La prenem després de passar el pont que hi ha al costat de la Font de la Llum a la dreta. És una senda plena de xicotets racons solitaris, llocs en els quals podem apuntar-nos al riu, banyar-nos o simplement gaudir de la tranquil·litat.
SENDA DE L'ÚLTIM BES
Comença en la font de Mossén Miguel, ens porta des d’ací fins al Salto de la Novia i al peu de la cascada. Podem acostar-nos a esta, fins i tot atrevir-nos a passar per davall d’ella ni no cau molta aigua i arribar a la font del Curs.
RUTA DE LES SENDES DEL BOSC DE RIBERA
Comença on se situa el cartell que explica la Llegenda del Salto de la Novia. Seguir la direcció en què discorre el riu cap a Segorbe. Ascendir uns metres i seguir per un desviament a la dreta que descendix per un camí descarnat fins a prendre la senda del marge esquerre. A l’esquerra en el vessant de la muntanya veure’ns les restes d’un canal fora d’ús. Correspon als últims metres d’esta conducció que naix en el Pantà del Regajo, construït en 1959 per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que intentava resoldre el problema d’aigua per a reg de les hortes de Sagunt. El canal no es va concloure i les aigües transportades s’abocaven al riu passant la Barchilla. Hi ha que seguir les restes constructives fins a arribar al llit del riu. Abans d’arribar a un xicotet barranc que baixa de Rascaña es desvia a la dreta per a pujar un tram i seguir de nou paral·lels al curs del riu, fins a topar amb una senda que porta al pont del Morón que travessa el riu Palància i torna al Salto de la Novia pel marge dret. Passarem per davall de la cova de l’Ermità, dita així perquè van viure en esta cavitat al menys dos ermitans. Un anomenat Juan Romero que va morir en 1639 i l’altre Jaime Ramo mort en 1726 als 87 anys, els dos van ser enterrats a l’església parroquial de Navajas a la qual van deixar sengles testaments per les seues ànimes.
Hui dia és inaccessible a causa del despreniment de l’escala llaurada en la roca que permetia pujar. La senda puja passant al costat d’una frondosa figuera que porta a la séquia Nova. A partir d’eixe moment seguiran paral·leles séquia i senda, fins a arribar a la Barchilla o Barsella, un assut medieval que es va construir per a embassar i desviar l’aigua a Segorbe. Privilegi que va concedir la reina d’Aragó: “Jo, María de Lluna, Senyora de Segorbe i Reina d’Aragó, en este any de 1401, atorgue a la meua ciutat i a perpetuïtat, els drets de l’aigua del riu Palància, en la quantitat que pot passar per una Barchilla”.
